Sigue dejando que tu sonrisa ilumine el mundo, al menos el mio.

Sigue dejando que tu sonrisa ilumine el mundo, al menos el mio.
Oceànica sensació.

viernes, 23 de mayo de 2014

Calfred.

Sempre he pensat que moriria de poesia, sempre ho he sabut. Una mort dolça, càlida i reconfortant. Mort per adicció, mort per belleza, mort en vers, mort d'emoció, mort d'emocions. 
No se'm pot ocorrer una mort millor, més intel.ligent, menys comú, menys freda. Més jo. Més Primavera, més Revolució, més explosió de sensacions i pensaments. 
Es pot ser adicte a cert tipus de tristesa. No és tristesa, no és dolor comú, no és pena, és alegria en tots els aspectes, és alegria de vegades trista, de vegades nostàlgica, de vegades melancòlica, però sempre alegria. Sempre. Sempre passió.
Pots volar, puc volar, amb ales de paper, amb la ment, amb els versos, amb els sentiments despresos, amb les ganes de morir d'amor, amb les ganes de no parar mai de llegir.
Imaginar tantes coses, imaginar converses pasades, altres racons, altres moments, altres històries semblants, altres identificacions, antics hiverns disfressats de Primavera, antics dies d'estiu sota l'hombra d'un cos, sota l'hombra de les paraules. Eixes paraules. 
Deixar-se portar. Deixar-se portar lluny, canviar de lloc instantàniament, canviar de cos, de context, canviar la ment. 
Negociades paraules i estones. Estones negociades amb els Grans, futures sensacions aparaulades, somnis de puntetes, fantasmes passats que traspassen espai, temps i condició. Fantasmes passats que tornen dibuixats amb paper i tinta, espectres llegits entre versos, identificats amb els crits, amb l'aigua salada, amb l'estrèpit, amb el calfred. Moments d'altres temps, viatges que portaren a altres vestint els nostres cosos, il·lusió. Il·lusió il·lusa. 
Tantes emocions embotellades en un parell de línies, tants sentiments amagats sota pàgines escrites. 



Tot açò que ja no pot ser.

"Et besaria lentament,
et soltaria els cabells,
t'acariciaria els muscles,
t'agafaria el cap
per a besar-te dolçament,
estimada meua, dolça meua,
i sentir-te, encara més nina,
més nina encara sota les mans,
dessota els pèls del meu pit
i sota els pèls de l'engonal,
i sentir-te sota el meu cos,
amb els grans ulls oberts,
més que entregada confiada,
feliç dins els meus abraços.
Et veuria anar, tota nua,
anant i tornant per la casa,
tot açò que ja no pot ser.
Sóc a punt de dir el teu nom,
sóc a punt de plorar-lo
i d'escriure'l per les parets,
adorada meua, petita.
Si em desperte, a les nits,
em desperte pensant en tu,
en el teu daurat i petit cos.
T'estimaria, t'adoraria
fins a emplenar la teua pell,
fins a emplenar tot el teu cos
de petites besades cremants.
És un amor total i trist
el que sent per tu, criatura,
un amor que m'emplena les hores
totalement amb el record
de la teua figura alegre i àgil.
No deixe de pensar en tu,
em pregunte on estaràs,
voldria saber què fas,
i arribe a la desesperació.
Com t'estime! Em destrosses,
t'acariciaria lentament,
amb una infinita tendresa,
i no deixaria al teu cos
cap lloc sense la meua carícia,
petita meua, dolça meua,
aliena probablement
a l'amor que jo sent per tu,
tan adorable! T'imagine
tèbia i nua, encara innocent,
vacil.lant, i ja decidida,
amb les meues mans als teus muscles,
revoltant-te els cabells,
agafant-te per la cintura
o obrint-te les cames,
fins a fer-te arribar, alhora,
amb gemecs i retrocessos,
a l'espasme lent del vici;
fins a sentir-te enfollir,
una instantània follia:
tot açò que ja no pot ser,
petita meua, dolça meua.
Et recorde i estic plorant
i sent una tristesa enorme,
voldria ésser ara al llit,
sentir el teu cos prop del meu,
el cos teu, dolç i fredolic,
amb un fred de col.legiala,
encollida, espantada; vull
estar amb tu mentre dorms,
el teu cul graciós i dur,
la teua adorable proximitat,
fregar-te a penes, despertar-te,
despertar-me damunt el teu cos,
tot açò que ja no pot ser.
Et mire, i sense que tu ho sàpies,
mentre et tinc al meu davant
i t'estrenyc, potser, la mà,
t'evoque en altres territoris
on mai havem estat;
contestant les teues paraules,
visc una ègloga dolcíssima,
amb el teu cos damunt una catifa,
damunt els taulells del pis,
a la butaca d'un saló
de reestrena, amb la teua mà
petita dintre la meua,
infinitament feliç,
contemplant-te en l'obscuritat,
dos punts de llum als teus ulls,
fins que al final em sorprens
i sens dubte em ruboritzes,
i ja no mires la pantalla,
abaixes llargament els ulls.
No és possible seguir així,
jo bé ho comprenc, però ocorre,
tot açò que ja no pot ser.
Revisc els dolços instants
de la meua vida, però amb tu.
És una flama, és una mort,
una llarga mort, aquesta vida,
no sé per què t'he conegut,
jo no volia conèixer-te...
A qualsevol part de la terra,
a qualsevol part de la nit,
mor un home d'amor per tu
mentre cuses, mentre contemples
un serial de televisió,
mentre parles amb una amiga,
per telèfon, d'algun amic;
mentre que et fiques al llit,
mentre compres en el mercat,
mentre veus, al teu mirall,
el desenvolupament dels teus pits,
mentre vas en motocicleta,
mentre l'aire et despentina,
mentre dorms, mentre orines,
mentre mires la primavera,
mentre espoles les estovalles,
mor un home d'amor per tu,
tot açò que ja no pot ser.
Que jo me muir d'amor per tu."
Vicent Andrés Estellés.

Ojalà pugues alguna volta arribar a comprendre'm...


No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada